Entrevista sobre la clausura de la Marató de Sants (en CATALÀ)

La Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants era un festival de cinema que portava duent-se a terme 37 anys. Aquest 2026, de cop i volta, hem hagut d’encaixar una trista i dura notícia: l’edició de 2025 en serà l’última. Això ha estat un cop molt fort no només pels fans del cinema de terror, sinó també pels veïns de Sants en general, ja que la Marató era un esdeveniment icònic del barri.

Què ha passat? Resumint molt, la Marató de Sants tenia un format peculiar: les projeccions de les pel·lícules es feien en un ambient distès, festiu i humorístic. Els assistents comentaven les obres en veu alta, sovint cridant, i sempre des de l’humor més gamberro, esbojarrat i negre. El públic cridava la primera bajanada que els passava pel cap, la qual solia anar acompanyada de fortes rialles o inclús aplaudiments. Alguns comentaris es van fer mítics, com ara el “¡Es una metáfora!” o el llegendari “¡Está sobreactuando!”. Quin ha estat el problema? Doncs fins l’any 2019, no n’hi va haver mai cap. Però aquell any, des de l’Ajuntament es va plantejar que molts dels acudits que el públic cridava no eren adequats. No complien amb els estàndards morals i políticament correctes d’un sector polític que, sembla ser, considera que no és permisible que gent adulta es reuneixi per gaudir del cinema de la manera que millor els sembli. Segons aquest sector polític, que cada vegada sembla més una secta política, molts dels crits del públic eren ofensius i no permetien la inclusió (o alguna badoqueria per l’estil). Això va esdevenir un conflicte entre les administracions públiques implicades en la Marató, una part de l’organització i la pràctica totalitat del públic, que volia continuar fent allò que portava més de tres dècades fent. 

Avui tenim amb nosaltres en Joel Badia, que ha estat implicat en la Marató de Sants des de fa molt de temps. 

La Marató de Cinema Fantàstic i de Terror comptava ja amb 37 edicions. Quan vas començar a anar-hi com a espectador? I com a col·laborador?

La meva història amb la marató ve des que tenia uns 6 anys i veia els aparadors i cartells de Cotxeres. El gènere de terror i fantàstic sempre m'ha captivat. 

Als 16 anys vaig començar a anar-hi com a públic i vaig flipar amb l’ambient distès, gamberro i políticament incorrecte però sempre amb un caire de festivitat i bon rotllo que en va captivar. Vaig seguir anant-hi, portant molts amics i fent-ne de nous dins el festival; amics que ara són família. 

Finalment, amb un amic de la infància, el Guillem Martínez, vam fundar 666SFX i vam començar a fer curts. Vam guanyar un premi del públic i un de la secció “Chicha Cutre”. Llavors se'm va oferir formar part del festival; primerament com a col·laborador a la selecció de curts, pel·lícules i actes i, més endavant, quan en Naxo Fiol va marxar de la sala B, em van oferir fer-me càrrec d'ella, on durant 9 anys he intentat estar a l’altura del meu mestre i predecessor. 

L’inici del conflicte que ha portat cap a l’eliminació de la Marató es va originar l’any 2019. Què va passar? Hi havia hagut algun incident prèviament?

Abans de l'any que menciones mai va haver-hi cap conflicte a part de queixes esporàdiques d’algun assistent, a qui se li havia explicat el tarannà del festival i si havia volgut sempre se li havia retornat l’entrada. 

Per fer-nos una radiografia, aquesta última edició van venir unes 1000 persones i potser van ser unes 10 les que no van trobar el festival un espai còmode per a elles. 

En conclusió, la incidència sempre ha estat mínima i anecdòtica si posem sobre paper el percentatge d'assistents. Però en els temps que estem vivint de correcció política, els fets es treuen molt ràpidament fora de context. I sembla ser que certes agendes tenen molt més pes. 

El comunicat de la comissió d’organització (emès per les entitats públiques que han volgut tancar el festival) diu, literalment, que “pretenia fer de la Marató un espai d'entreteniment obert, inclusiu i respectuós, en què qualsevol persona pogués participar-hi sense sentir-se exclosa, discriminada o vulnerable”. Personalment, em semblen paraules molt grosses, ja que acusen a una bona part del públic de faltar al respecte, d’excloure persones i de ser un espai tancat a, com ara es sol dir, “la diversitat”. Concretament, es diu que a la Marató es permetien actituds masclistes, homòfobes i xenòfobes (que és com dir que una part del públic estava composta per masclistes, homòfobs i racistes). Què et semblen aquestes declaracions?

Crec que el principal problema ha estat no entendre res. A la Marató sempre ha regnat un “caos organitzat” en què l'humor negre ha estat el principal protagonista.

Sí és cert que de vegades hi ha hagut gent que ha cridat autèntiques burrades que el propi públic ha condemnant, ja que eren indefensables, però tal com no es poden controlar el clams en un partit de futbol, concert o manifestació, a la Marató també és impossible. 

Tanmateix, el públic assistent sempre ha verbalitzat qualsevol crit, acudit o improperi cap a una pantalla de cinema, creant un ambient festiu en el qual no es salva ningú de “pillar”: tots els partits polítics, cultures, religions, sexualitats, família reial, etc han rebut la seva dosi d'humor negre. 

Però avui en dia hi ha persones que des d’una superioritat moral creuen tenir el dret de segrestar l'humor i posar els límits que ells creuen adients segons la seva ideologia política. 

I això perdoneu que ho expressi: em sembla molt perillós, ja que quan la cultura i l'oci són marcats per qui té el poder molt fàcilment ens podem veure  arrossegats cap a un totalitarisme i em nego rotundament a que ningú m’adoctrini ideològicament en un espai públic. 

Que l'humor negre potser no és del teu gust? Doncs, primerament, és totalment respectable i alhora fàcil: Cotxeres [nom amb què també es coneix la Marató de Sants] no és el teu festival; hi ha milers de festivals on no hi ha comentaris de cap tipus. Però per aquest motiu mateix jo no aniré a un monòleg dels Morancos (amb tot el respecte) ni hauria anat a veure l’Arévalo, però perquè no m'agrada n’haig de demanar la seva prohibició? 

Animaria tothom que miri el monòleg de Richi Gervasi sobre els límits de l'humor (https://www.youtube.com/watch?v=3AmIsJDYMbs), o veure com còmics mítics com Rubia es parla de la societat. 

Actualment tenim exemples com Juan d'Àvila i Galder Varas amb els seus monòlegs o el seu Podcast “Arde Venecia”, o David Broncano, que demostren que l‘humor no té per què ser digne de Ned Flanders. 

Els youtubers d’ Idiocracia, Videobuck o Zeta props també demostren que parlant de cinema es pot ser irònic. 

Però clar, amb el tema de Cotxeres qui posa els diners és el Secretariat (per cert, diners públics que surten dels impostos de tothom) però sembla ser que vivim en temps pròxims a “Demolition Man” i pel nostre bé els de dalt han de decidir què ens convé i què no. 

Com has vist les reaccions de la gent, tant del públic com dels companys d’altres festivals?

Amb gran alegria i il·lusió; sembla ser que qui estima el festival és molta gent i molt diversa, fet que em fa trontollar encara més el motiu de la no inclusió i discriminació que empren els seus detractors, ja que entre els fans del festival hi ha representació de totes les diversitats ideològiques, de gènere, estatus socials i religiosos. 

És curiós que Cotxeres sigui capaç de unificar tantes veus en lloc de fragmentar. 

Creus que és possible que tornem a tenir la Marató de Sants, si no a Cotxeres, a algun altre emplaçament?

M'agrada pensar que el diàleg sempre és possible, i que parlant la gent s'entén. Però realment crec que és difícil, ja que es parteix d’un posicionament molt definitiu per part del Districte. 

Tanmateix, crec que hem de seguir reivindicant que volem el retorn del festival de Cotxeres. Jo, no ningú; simplement algú que estima el festival. Com m’agrada dir: la suma de tots i totes és el que fa la força. 

Moltes gràcies a tothom.